L'àngel Gabriel parla de Maria. D. Jou

L’arcàngel Gabriel parla de Maria.

(David Jou.  L’èxtasi i el càlcul. Pg. 438)

Quina fatiga aprendre els llenguatge dels humans,
“Déu vos salve, Maria”,
quina fatiga!

Com si la llum volgués alentir-se
i, en lloc de ser simultània, s’hagués d’aturar,
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!

Quants segles d’esforç
per aprendre a frenar el pensament al seu ritme,
a velar l’esplendor
fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins
que els poguessin semblar comprensibles,
“Déu vos salve, Maria”.

Pitjor:
a mesura que anava atansant-m’hi,
quant dolor m’anava envaint per sorpresa:
aquells mots limitats,
aquella claror velada,
aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven,
tant esquerp i al·lucinant!

“Plena sou de gràcia!”:
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n,
com si es veiés de cop i volta
amb les mans plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament,
per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb l’aigua
fins i tot el seu record de roentor.

Quina fatiga,
ser portador de tant d’esglai
amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!

“Deu vos salve, Maria”.
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin
una inexhaurible reserva de frescor;
hi vaig començar a abocar tot el meu foc
i no s’esglaiaven;
semblaven alhora atònits i còmplices,
torbats i juganers,
sorpresos i impacients;
acceptaven la meva realitat misteriosa
en lloc de refusar-la
com a simple al·lucinació fantasmagòrica.

Oh, sí: “plena de gràcia!”

I el món inhàbil dels humans,
per un instant,
em semblà ple de meravella.