Cant Esperitual. Joan Maragall.

CANT ESPIRITUAL.

Joan Maragall.

Si el món ja és tan formós, Senyor,

si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor,

i el cor que s’hi mou sempre…

i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”-

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor;

jo, que voldria aturar a tants moments de cada dia

per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il·lusió del lluny i del a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! 

Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor:

i no podria ésser també una pàtria celestial?

 

Home sóc, i és humana ma mesura

per tot quant pugui creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

me’n fareu una culpa més enllà?

 

Més enllà veig el cel i les estrelles…

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi, com aquest, no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi…

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

 

I quan vingui aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!