Constitució pastoral
GAUDIUM ET SPES
sobre l’Església en el món
contemporani
(Només Proemi i Introducció). (→Llatí)
PROEMI.
1. Església i Família
humana.
Les alegries i esperances dels Humans d’avui, les seves
tristeses i les seves angoixes, sobretot les dels pobres i de tota mena
d’afligits, són també les alegries i les esperances, les tristeses i les
angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no
ressoni en llur cor. Perquè la Comunitat que formen està feta d’Humans, i unida
a Crist, amb el guiatge de l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al regne
del Pare, ha rebut el missatge de salvació que cal proposar a tothom. Per
aquesta raó ella se sent de veritat íntimament unida amb el gènere humà i la
seva història.
2. A qui adreça la paraula el
Concili.
Per tant, el Concili Vaticà ll, havent investigat amb més
penetració el misteri de l’Església, adreça sense vacil·lar la paraula no ja
solament als fills de l’Església i a tots els qui invoquen el nom de Crist,
sinó també a tots els homes, bo i desitjant exposar a tothom com concep la
presència i l’activitat de l’Església en el món d’avui. Així doncs, té davant
els ulls el món dels homes, o sigui la universal família humana amb l’univers
de realitats entre les quals viu; el món, teatre de la història del gènere
humà, marcat per la seva indústria, pels seus fracassos i victòries; el món,
que els fidels cristians creuen creat i conservat per l’amor del Creador;
posat, certament, sota la servitud del pecat, però alliberat per Crist
crucificat i ressuscitat, un cop trencada la potestat del Maligne, a fi que,
segons el pla de Déu, sigui transformat i arribi a la consumació.
3. Al servei de
l’home.
Ara bé, als nostres dies, el gènere humà, trasbalsat
d’admiració pels seus descobriments i la seva potència, planteja sovint, no
obstant això, qüestions ansioses sobre l’evolució actual del món, sobre el lloc
i la funció de l’home en l’univers, sobre el sentit del seu esforç individual i
col·lectiu; en suma, sobre el fi últim de les coses i dels homes. Per això, el
Concili, testimoniant i exposant la fe de tot el poble de Déu, congregat per
Crist, no pot mostrar de manera més eloqüent la seva unió i el seu respecte i
amor envers tota la família dels homes, en la qual s’insereix, que instituint
amb ella un col·loqui sobre aquells variats problemes, aportant la llum que
prové de l’Evangeli i posant a disposició del gènere humà les forces
salvífiques que la mateixa Església, conduïda per l’Esperit Sant, rep del seu
Fundador. Perquè és la persona humana el que cal salvar i és la societat humana
el que cal instaurar. Així doncs, l’ésser humà, l’ésser humà tot sencer, amb
cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat, serà l’eix de tota
la nostra explanació.
Per
això el Sagrat Sínode, professant l’altíssima vocació de l’home i afirmant la
llavor divina inserida en ell, ofereix al gènere humà la sincera cooperació de
l’Església per a instituir aquella fraternitat universal que respongui a
aquesta vocació. L’Església no es mou per cap ambició terrenal, sinó que cerca
una sola cosa, això és: amb el guiatge de l’Esperit Sant, continuar l’obra del
mateix Crist, el qual vingué al món per retre testimoniatge a favor de la
veritat; per salvar, no pas per jutjar; per servir, no pas per ser servit.
INTRODUCCIÓ.
4. Esperances i
angoixes.
Per tal de complir amb aquesta missió, és un deure
permanent de l’Església escrutar a fons els signes dels temps i interpretar-los
sota la llum de l’Evangeli, talment que, d’una manera adequada a cada
generació, pugui respondre a les interrogacions perennes dels homes sobre el
sentit de la vida, present i futura, i llur mútua relació. Cal, doncs, que el
món en el qual vivim, així com les seves expectatives, aspiracions i índole
sovint dramàtica, siguin coneguts i entesos. Ara bé, algunes de les notes més
importants del món d’avui poden delinear-se de la manera següent.
Avui
el gènere humà es troba en un nou període de la seva història, en el qual uns
canvis pregons i ràpids s’estenen gradualment a tot l’univers.
Provocats
per la intel·ligència i l’activitat creadora de l’home, repercuteixen en el
mateix home, en els seus judicis i desitjos individuals i col·lectius, en la
seva manera de pensar i obrar, tant pel que fa a les coses com pel que fa als mateixos
homes. Així doncs, podem ja parlar d’una veritable transformació cultural i
social, que afecta també la vida religiosa.
Com
s’esdevé en qualsevol crisi de creixement, aquesta transformació comporta unes
dificultats no pas petites. Així, l’home, mentre que estén el seu domini tan
àmpliament, malgrat això, no sempre aconsegueix de posar-lo al seu servei. Bo i
esforçant-se a penetrar més altament en el més íntim de la pròpia ànima, es
mostra sovint més incert de si mateix. Descobrint, a poc a poc, més clarament
les lleis de la vida social, resta en dubte sobre la direcció que cal
imprimir-hi. Mai el gènere humà no abundà en tantes riqueses, possibilitats i
poder econòmic; i, no obstant, una part ingent d’habitants de la terra és
turmentada encara per la fam i la misèria i són innombrables els qui pateixen
de total analfabetisme. Mai els homes no tingueren tan agut com avui el sentit
de la llibertat; alhora, no obstant això, sorgeixen noves menes de servitud
social i psíquica. Mentre el món sent intensament, d’una manera tan viva, la
seva unitat, així com la mútua dependència dels individus dins la necessària
solidaritat, nogensmenys, és estiregassat molt greument vers extrems oposats
per forces que lluiten entre si, ja que encara perduren agudes dissensions:
polítiques, socials, econòmiques, racials i ideològiques, i no manca el perill
d’una guerra que ho destruirà tot de soca-rel.
Mentre
augmenta la comunicació de les idees, les mateixes paraules amb què s’expressen
conceptes de gran importància, tenen significats ben diversos en les distintes
ideologies. Finalment, hom cerca curosament una ordenació temporal més
perfecta, sense que el creixement espiritual progressi de la mateixa manera.
Afectats
per unes condicions tan complexes, molts contemporanis nostres són impedits de
discernir veritablement els valors perennes i de conjuminar-los com cal amb els
que han estat trobats darrerament; d’ací que, neguitosos entre l’esperança i
l’angoixa, preguntant-se sobre l’actual curs de la realitat, la inquietud els
aclapari. Aquesta marxa que prenen les coses desafia els humans a donar una
resposta, i, fins i tot, els hi obliga.
5. Unes condicions profundament
canviades.
L’actual commoció dels esperits i la transformació en les
condicions de vida es connecten amb una revolució global més àmplia que fa que
cada vegada pesin més, en la formació de les intel·ligències, les ciències
matemàtiques i naturals o les humanes; i, en l’ordre de l’acció, la tècnica,
que deriva de les dites ciències. Aquesta mentalitat científica modela d’una
manera diferent de la d’abans l’ambient cultural i les maneres de pensar. La
tècnica ha progressat talment que transforma la faç de la terra i intenta ja la
conquesta de l’espai ultraterrestre.
També
sobre el temps, l’intel·lecte humà dilata d’alguna manera el seu domini:
- sobre el passat, per obra del coneixement històric;
- sobre l’esdevenidor, per obra de la prospectiva i la planificació.
Les
ciències biològiques, psicològiques i socials, en progrés, no solament presten
suport a l’home amb vista a un coneixement millor de si mateix, sinó que també
l’ajuden a fi que, emprant mitjans tècnics, exerceixi directament un influx en
la vida de les societats.
Al
mateix temps, el gènere humà pensa cada vegada més en la previsió i ordenació
del propi creixement demogràfic. La mateixa història s’accelera amb una cursa
tan ràpida que els homes, individualment considerats, amb prou feines poden seguir-la.
La sort de la nissaga humana esdevé una, i ja no es dispersa més en, diguem-ne,
distintes històries.
D’aquesta manera, el gènere humà passa d’una noció més estàtica de la realitat
a una noció més dinàmica i evolutiva, de la qual neix una nova i gran
complexitat de problemes que provoca noves anàlisis i síntesis.
6. Canvis en
l’ordre social.
Per tot això, les comunitats locals tradicionals, com són
les famílies patriarcals, els clans, les tribus, els pobles, els distints grups
i les relacions de la convivència social experimenten transformacions cada dia
més pregones. El tipus de societat industrial es difon progressivament, portant
algunes nacions a l’opulència econòmica i transformant completament nocions i
condicions seculars de la vida social. Semblantment, el gust i el desig de la
vida urbana s’acreixen ja sigui per l’augment de les ciutats i els seus
habitants, o per l’expansió de la vida urbana vers els habitants del camp.
Nous
i més aptes instruments de comunicació social contribueixen al coneixement dels
esdeveniments i a la difusió, com més ràpida i àmplia millor, de les maneres de
pensar i sentir, excitant repercussions en cadena.
I no s’ha de subestimar el que tants d’homes, portats, per vàries causes, a
emigrar, canviïn el seu estil de vida. D’aquesta manera, els vincles de l’home
amb els seus semblants es multipliquen incessantment i, alhora, la
socialització indueix nous lligams, sense que, però, promogui sempre la
congruent maduració de la persona i unes relacions veritablement personals (
personalització ).
Ben
cert que una tal evolució es manifesta més clarament en les nacions que ja
gaudeixen dels avantatges del progrés econòmic i tècnic; però també mou els
pobles en via de desenvolupament, els quals desitgen obtenir, a favor de llurs
regions, els beneficis de la industrialització i de la urbanització. Aquests
pobles, principalment els aferrats a tradicions més antigues, experimenten
alhora un impuls vers un exercici més madur i personal de la llibertat.
7. Canvis
psicològics, morals i religiosos.
El canvi de mentalitat i d’estructures sovint posa en
qüestió els valors tradicionals, sobretot entre els joves, que més d’una vegada
esdevenen impacients, més encara, rebels a causa de l’angoixa i, conscients de
llur pròpia importància en la vida social, desitgen participar-hi més aviat.
Se’n
segueix que, no rarament, els pares i educadors experimenten cada dia
dificultats més grosses en l’acompliment de llurs funcions. Per altra banda,
les institucions, lleis, maneres de pensar i sentir heretades dels avantpassats
no sembla que sempre s’adaptin bé a la situació d’avui; d’ací una greu
pertorbació en la manera i en les mateixes normes d’obrar.
Finalment, les noves condicions afecten la mateixa vida religiosa. Per un
cantó, una capacitat crítica més aguda la purifica d’un concepte màgic del món
i de les supersticions que encara vaguegen, i exigeix, cada dia més, una
adhesió de fe més personal i activa; per la qual cosa s’esdevé que no pocs
accedeixen a un sentit més vívid de Déu. Per altre cantó, però, creixents
multituds s’aparten pràcticament de la religió. A l’inrevés de temps passats,
negar Déu o la religió, o prescindir-ne, han deixat de ser quelcom insòlit o
individual, ja que avui no poques vegades s’exhibeixen com a exigència del progrés
científic o d’un nou humanisme.
Totes aquestes coses, a molts indrets, no solament s’expressen en les
afirmacions dels filòsofs, sinó que afecten amplíssimament les lletres, les
arts, la interpretació de les ciències humanes i de la història, i les mateixes
lleis civils, talment que són molts els qui en resulten pertorbats.
8. Els desequilibris en el món d’avui.
Una mutació tan ràpida de la realitat, que sovint progressa
desordenadament; encara més, la mateixa consciència més aguditzada de les
discrepàncies que vigeixen en el món, engendren o augmenten les contradiccions
i els desequilibris.
En
una mateixa persona s’origina sovint un desequilibri entre l’intel·lecte
pràctic modern i la raó teòrica de pensar, per la qual cosa esdevé incapaç de
dominar i ordenar adequadament, en les seves síntesis, la summa dels seus
coneixements.
S’origina semblantment un desequilibri entre l’afany d’eficiència pràctica i
les exigències de la consciència moral, com també, moltes vegades, entre les
condicions col·lectives de vida i les exigències d’un pensament personal, sobretot
de la contemplació.
S’origina, finalment, un desequilibri entre l’especialització de l’activitat
humana i la visió universal de la realitat.
Així,
en la família, s’originen discrepàncies per pressió de les condicions
demogràfiques, econòmiques i socials, o per les dificultats sorgides entre les
successives generacions, o per les noves relacions socials entre homes i dones.
També
s’originen grans discrepàncies entre les races, entre les classes socials,
entre les nacions opulentes i les menys capaces i necessitades; finalment,
entre les institucions internacionals, nascudes del desig de pau dels pobles, i
l’ambició de difondre la pròpia ideologia, com també les cobejances
col·lectives existents en les nacions i altres grups.
D’ací
les mútues desconfiances i les enemistats, els conflictes i les afliccions de
què el mateix home és alhora causa i víctima.
9. Les aspiracions més universals del gènere
humà.
Mentrestant, creix la persuasió que el gènere humà, no
solament pot i deu reforçar cada dia més el seu imperi sobre les coses creades,
sinó que, a més a més, li pertoca d’establir un ordre polític, social i
econòmic que, dia rere dia, serveixi més bé l’home i ajudi els individus i els
grups a afirmar i cultivar la dignitat que els és pròpia.
D’aquí
que molts exigeixin acèrrimament aquells béns dels quals, amb vívida
consciència, jutgen que en són privats per injustícia o per una distribució no
equitativa. Les nacions en via de desenvolupament, així com les que fa poc han
assolit la independència, desitgen participar dels béns de la civilització
contemporània no solament en el camp polític sinó també en l’econòmic, i
acomplir lliurement llur paper en el món; mentre que, per altra part, augmenta
cada dia més llur distància i, ensems i molt sovint, llur dependència, també
econòmica, respecte de les altres nacions més riques que progressen més
ràpidament.
Els
pobles oprimits per la fam interpel·len els pobles més opulents.
Les
dones reivindiquen, allí on encara no l’han aconseguida, la paritat de dret i
de fet amb l’home.
Els
obrers i els pagesos volen no solament adquirir el necessari per al sosteniment
sinó també, treballant, cultivar les seves qualitats personals; i, encara més,
participar en l’ordenació de la vida econòmica, social, política i cultural.
A
hores d’ara, per primera vegada en la història humana, tots els pobles ja estan
persuadits que els beneficis de la cultura poden i s’han estendre efectivament
a tothom.
Ara
bé, sota totes aquestes exigències s’amaga una aspiració més pregona i més
universal: les persones i els grups tenen set d’una vida plena i lliure, digne
de l’home, sotmetent a llur servei totes les coses que el món actual els pot
proporcionar tan abundosament.
A més, les nacions malden cada dia amb més força per aconseguir una certa
comunitat universal.
Així
doncs, el món contemporani es mostra simultàniament poderós i feble, capaç de
realitzar el millor i el pitjor, alhora que s’adona que el camí en què es troba
pot portar-lo tant envers la llibertat com l’esclavatge, envers el progrés com
el retrocés, envers la fraternitat com l’odi.
A més a més, l’home esdevé conscient que li pertoca dirigir rectament les
forces que ell mateix ha suscitat i que poden oprimir-lo o bé servir-lo.
Com a conseqüència de tot això, l’home actual s’interroga a si mateix.
10. Els interrogants més profunds del gènere humà.
En realitat, els desequilibris que pateix el món d’avui es
connecten amb aquell desequilibri més fonamental que radica en el cor de
l’home. Perquè, en el mateix cor de l’home,
molts elements combaten entre si. Mentre, per una banda, com a criatura,
s’experimenta amb moltes limitacions, per una altra se sent il·limitat en els
seus desitjos, i cridat a una vida superior.
Atret per moltes sol·licitacions, és obligat
contínuament a elegir-ne unes i a renunciar a d’altres. Encara més, feble i
pecador, no rarament fa allò que no vol, i no fa allò que voldria. Així, pateix
una divisió en si mateix, de la qual s’originen moltes i grans discòrdies en la
societat. Efectivament, molts la vida dels quals és influenciada per un
materialisme pràctic, es veuen privats d’una percepció clara d’aquesta dramàtica
situació; o bé, oprimits per la misèria, no poden prendre-la en consideració.
Molts esperen trobar la solució en una
interpretació pluralista de la realitat.
Altres, però, esperen del sol esforç humà el veritable i ple alliberament del
gènere humà, i estan persuadits que el futur regne de l’home sobre la terra
sadollarà tots els anhels del seu cor.
I no manquen els qui, desesperant del sentit de la vida, lloen l’audàcia
d’aquells qui, pensant que l’existència humana es troba buida de tot significat,
s’esforcen a atorgar-li tota la significació a partir només del propi enginy.
Així,
doncs, davant l’evolució actual del món, són cada dia més els qui es plantegen
amb profunditat les qüestions més fonamentals: Què és l’home? Quin és el sentit
del dolor, del mal, de la mort, els quals continuen subsistint, malgrat que
s’hagi fet un progrés tan gran? Per què les victòries
són assolides a un preu tan alt? Què pot aportar l’home a la societat? Què pot
esperar-ne? Què vindrà després d’aquesta vida terrenal?
Doncs
bé, l’Església creu que Crist, mort i ressuscitat per tots, per mitjà del seu
Esperit, aporta a l’home llum i forces perquè pugui respondre a la grandesa de
la seva vocació; i que, sota el cel, no ha estat donat als Humans cap
altre nom en el qual s’hagin de salvar.
Semblantment, creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es
troben en el seu Senyor i Mestre. A més a més, l’Església afirma que, sota tantes
mutacions, hi ha, no obstant, moltes coses que no canvien, donat que tenen el
seu últim fonament en Crist, el qual permaneix ell mateix ahir, avui i pels
segles.
Així, doncs, a la llum de Crist, Imatge del Déu invisible i Primogènit de tota
criatura, el Concili intenta adreçar-se a tothom a fi d’il·luminar el misteri
de l’home i cooperar a trobar la solució de les principals qüestions del nostre
temps.
