dimecres, 18 de novembre del 2015

Pròleg de l'Evangeli de Joan. (Adaptació)



PRÒLEG DE JOAN. Adaptació
Al Món
tot comença amb un PROJECTE:
el PROJECTE de Déu quan decideix
compartir, enllà d’Ell mateix, la seva vida.
Tot allò que existeix forma part d’aquest PROJECTE,
i, al marge d’ell, no existeix res de res.
El PROJECTE inclou la vida.
La vida
creix i es perfecciona des de si mateixa,
i avança fins a l’home.
L’home,
per la seva intel·ligència,
pot adonar-se del PROJECTE que el fa existir.
Així el PROJECTE esdevé la seva llum;
una llum que l’allibera de tota foscor
perquè li mostra d’on ve i a què està cridat.
En l’Home
el PROJECTE de Déu esdevé “compartit”:
Déu envià un home que es deia “Joan”:
és a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.
Joan” no era pas la llum plena;
només era per donar-ne testimoni.
Testimoniava la llum,
la qual ja estava en el PROJECTE inicial
encara que la creació no fos capaç de reconèixer-la;
però els humans sí que la podem reconèixer,
i a tots aquells que l’acullen
els és concedit de poder ser fills de Déu.
Fills de Déu” ho són no pas
pel propi creixement de la Vida,
ni per cap herència humana,
ni com a fruit d’una conquesta; no.
Ho són per un do de Déu.
I el PROJECTE s’ha fet carn,
i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
En l’Home-Jesús
hem pogut veure què significa
ser “fills de Déu”: fills en el Fill.
En Ell ja podem contemplar
com en serà d’excel·lent
la plenitud del PROJECTE.
Com testimoniava el mateix Joan,
allò que hem vist ara al final,
i que ja existia des del principi,
ens permet entendre tot allò passat,
com Moisès, i la Llei que va donar:
tot estava orientat cap aquesta plenitud
que ens arriba per Jesucrist.
Déu, no l’ha vist mai ningú;
però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”,
en l’Home-Jesus.
I de la seva plenitud
tots nosaltres en rebem gratuïtament
vida i més vida,
fins a la plenitud total.

El Rabadà. Poema de Nadal de J.M. de Sagarra.



Fragment del POEMA DE NADAL
de Josep Mª de Sagarra.


I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó de mandrejar.
El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada:
i si era l’hora d’escorxar
sortia el ganivet del rabadà.
La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
com s’ho podia creure?
Però la veritat era tan clara
que hauria capgirat al més mesell
i ells la duien pintada a la cara
i els escaldava la pell!
L’home que ha vist un àngel de debò
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un tot
que s’ha de creure allò que diu, per força!
Ai, però el rabadà d’aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada al pit!
−A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
−Vull esmorzar.
El messies elegit
ha nascut aquesta nit.
−Qui t’ho ha dit?
−Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
−No serà tant!.
Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos,
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, anguila mansa,
s’ajup tremolant de por,
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com s’hi barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort.
−Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
−No serà tant!…

Discurs final de EL GRAN DICTADOR



Del film  “EL GRAN DICTADOR”. 

Discurs final del ministre de Propaganda
(seguit del “Discurs” del Barber, confós amb el “Dictador”).

Corona veniat electis: “la victòria és per qui la mereix”.
Avui, paraules com democràcia, llibertat i igualtat han fet perdre el seny a la gent del poble. Però cap nació pot anar endavant amb idees com aquestes, i per això, les hem fet desaparèixer. D’ara endavant tothom haurà de servir l’Estat amb absoluta obediència, i ai d’aquell que es negui a fer-ho!
Els no aris, són éssers inferiors i perjudicials a l’Estat. Per tant, queden privats dels drets de ciutadania. És un deure de tot bon ari odiar-los i menysprear-los.
Des d’avui, aquest país (Osterlich) queda annexionat a l’imperi Tomeni, i la seva gent queda obligada a obeir les lleis promulgades pel nostre gran cabdill: el Dictador de Tomènia, el conqueridor d’Osterlich, el futur emperador del món.

Discurs-resposta del Barber (confós amb el “dictador”):

Em sap greu: però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici.
No vull governar ni conquerir ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: blancs o negres; estrangers o nacionals. Hem d’ajudar-nos uns als altres. Els éssers humans som així: ens agrada  fer feliços els altres i no pas fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. Al món tots hi cabem. La Terra és rica i capaç d’alimentar tots els vivents.
El camí de la vida pot ser bonic i amb llibertat ; però nosaltres l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat el nostre cor; ha aixecat barreres d’odi i ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa però ens hem empresonat a nosaltres mateixos.
El culte a les màquines ha produït riquesa, però ens ha deixat empobrits. Hem adquirit molts coneixements, però ens hem tornat cínics. Hem cultivat una intel·ligència que ens ha fet tornar calculadors i freds. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines necessitem humanitat; a més d’intel.ligència, necessitem bondat i tendresa. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta i acabarem perdent-ho tot.
Els avions i la ràdio ens fan sentir més a prop. La mateixa naturalesa d’aquests invents demana bondat humana; exigeix fraternitat universal. Ara mateix la meva veu arriba a milions d’éssers a tot el món; a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que turmenta els homes i fa empresonar persones innocents.
A tots aquells que puguin sentir-me, els dic: no perdeu l’esperança. La desgràcia que patim és el fruit de la cobdícia agonitzant i de l’amargor d’uns homes que tenen por de l’autèntic progrés humà.
L’odi dels homes passarà; i cauran els dictadors; i el poder que han robat al poble tornarà al poble. Mentre hi hagi homes hi haurà llibertat.
Soldats: no us rendiu a aquests homes que, en el fons, us menyspreen, us esclavitzen, regulen les vostres vides i us diuen què heu de fer, pensar i dir. Us renten el cervell i us engreixen com un ramat per fer-vos servir de diana per les bales. No obeïu aquests individus inhumans, homes-màquina, amb cervell i cor de màquina.
Vosaltres no sou màquines; no sou un ramat. Sou homes! Porteu l’amor de la humanitat en els vostres cors, no pas l’odi. Només els que no estimen, odien; els que no estimen i els inhumans.
Soldats: no lluiteu per a l’esclavitud sinó per a la llibertat!  En el cap. 17 de l’evangeli de St. Lluc llegim: “El regne de Déu està dintre l’home”.  No d’un home ni d’un grup d’homes sinó de tots els homes; en vosaltres.
Vosaltres, el poble, teniu el poder: el poder de crear màquines i el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer lliure i bonica la vida i de convertir-la en una meravellosa aventura.
En nom de la democràcia utilitzem aquest poder, actuant tots units, lluitant per un món nou, digne i noble, que garanteixi, als homes, treball; als joves, un bon futur; i als vells, seguretat. Va ser amb la promesa d’aquestes coses que els salvatges van obtenir el poder. Però ens van enganyar: no han complert les seves promeses ni les compliran mai. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble.
Lluitem ara nosaltres per fer realitat aquelles promeses. Lluitem per la llibertat en el món. Lluitem per enderrocar les fronteres; per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per un món raonable: un món en què la ciència i el progrés ajudin a la felicitat de tots.
Soldats: en nom de la democràcia, unim-nos tots!
Hannah! Pots sentir-me?…
Onsevulla que siguis, aixeca els ulls, Hannah.
El cel s’asserena i comença a sortir el sol.
Anem sortint de la foscor i caminem cap a la llum. Cap un món nou: un món de bondat on els homes estiguin per sobre de l’odi, de l’ambició, de la brutalitat. Aixeca els ulls, Hannah! Al cor de l’home li han estat donades ales i, per fi, comencem a volar. Volem cap a l’arc iris, cap a la llum de l’esperança! Cap el futur, un futur de plenitud per a tu, per a mi i per a tothom.
Aixeca els ulls, Hannah!
Mira enlaire.

El líder Seattle al president dels EE.UU. 1885



Missatge del líder indi Seattle.
Aquest text es basa en el parlament que l’any 1885 el cabdill Seattle de la tribu Suquamish va dirigir al president dels EE.UU. com a resposta al seu oferiment de comprar les terres on els Indis vivien.
El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres.
El gran cabdill ens ha enviat també paraules d’amistat i de bona voluntat.
Molt apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat.
Volem considerar el seu oferiment, doncs prou sabem que si no ho féssim poden venir els homes de pell blanca a prendre’ns les terres amb les armes de foc.
Que el gran cabdill de Washington confiï en les paraules del líder Seattle amb la mateixa certitud amb què espera el retorn de les estacions. Són com els estels, d’immutables, les meves paraules.
Com podeu comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?
Se’ns fa estranya aquesta idea.
No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua… Com podrien ser comprats!
Hauríeu de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d’aquesta terra. La fulla lluenta, la platja sorrenca, la boira dins la foscor del bosc, la clariana en mig de l’arbreda, i l’insecte brunzinaire, són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l’home de pell roja.
Els morts de l’home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge entremig dels estels. Però els nostres morts mai no se n’allunyen de la terra, que és la Mare. Som un bocí d’aquesta terra. Estem fets amb una part d’ella. La flor perfumada, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa,… tots són germans nostres.
Les roques dels cims, la rosada sobre l’herba fresca, l’escalfor corporal del poltre,… tot pertany a la nostra família.
Per això, quan el gran cabdill de Washington fa venir a dir-nos que ens vol comprar les terres, és massa els que ens demana.
El gran cabdill vol donar-nos un lloc perquè hi visquem tots plegats: ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades.
L’aigua espurnejant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats.
Si us venguéssim aquestes terres caldria que recordéssiu que són sagrades, i que ho ensenyéssiu també als vostres fills, i els expliquéssiu que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren les gestes i els fets de la vida del meu poble. La remor de l’aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són germans nostres perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills.
Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres, i també vostres. Hauríeu de tractar els rius amb bon cor.
Bé prou sabem que l’home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera de ser. A ell tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la terra com a germana, ans més aviat com a enemiga. Quan ja l’ha feta seva, la menysprea i segueix caminant. Deixa darrere seu les sepultures dels pares, i no sembla que se’n dolgui.
No li dol deixar que la terra es quedi sense els seus fills. Tracta la mare-terra i el germà-cel com si fossin coses que es compren i es venen; com si fossin bestiar o collarets… La seva fam, insaciable, devorarà la terra, i darrere seu deixarà només que un desert.
No ho puc comprendre.
Nosaltres som d’una manera ben diferent.
Les vostres ciutats fan mal d’ulls a l’home de pell roja.
Potser sigui així perquè l’home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre les coses.
No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca; cap lloc on es pugui escoltar la primavera, el desplegament de les fulles o el refrec d’ales d’un insecte.
Potser m’ho sembla així perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses.
El soroll de la ciutat és un insult per a l’oïda.
I jo em pregunto: quina mena de vida té l’home quan no és capaç d’escoltar el solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la bassa?
Sóc home de pell roja i no ho puc entendre.
Als indis, ens delecta la lleugera remor del vent fregant la cara del llac, i la seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l’avetosa.
L’home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l’aire, car totes les coses respiren el seu alè: l’animal, l’arbre, l’home…
Però sembla que l’home de pell blanca no senti l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor.
Tanmateix, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l’aire, perquè l’aire és l’esperit que infon la vida i tot ho amanyaga.
Si us venguéssim les terres hauríeu de deixar-les en pau i que restessin sagrades, perquè fossin el lloc on, fins i tot l’home de pell blanca, hi pogués assaborir el vent, endolcit per les flors de la prada.
Volem considerar el vostre oferiment de comprar-nos les terres.
Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició: que l’home de pell blanca miri els animals d’aquesta terra com a germans.
Sóc salvatge, però em sembla que ha de ser així.
Tinc vistos búfals a milers podrint-se, abandonats, a les praderies. L’home de pell blanca els disparava des del cavall de foc sense ni aturar-lo.
Jo sóc salvatge, i no entenc per què el cavall de foc val més que el búfal, doncs nosaltres els matem a canvi, només, de la nostra pròpia vida.
Què pot ser de l’home sense els animals? Si tots els animals desapareguessin, l’home hauria de morir en gran solitud d’esperit perquè tot allò que passa als animals ben aviat esdevé també a l’home. Totes les coses estan lligades entre si.
Si us venguéssim les nostres terres, caldria que ensenyéssiu als vostres fills que el sòl que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres; que tot estrall causat a la terra el pateixen els seus fills. L’home que escup a terra, a si mateix s’està escopint.
D’una cosa n’estem ben segurs: la terra no pertany a l’home; és l’home qui pertany a la terra.
L’home no ha teixit la xarxa de la vida, i ell només n’és un fil entre tants d’altres.
Està preparant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa.
El patiment de la terra esdevé per força patiment dels seus fills. N’estem ben segurs. Totes les coses estan lligades com la sang d’una mateixa família.
Fins i tot l’home de pell blanca que té amistat amb Déu, i li parla de tu a tu, no pot pas defugir aquest destí comú amb nosaltres.
Potser és veritat que som germans; ja ho veurem.
Sabem quelcom que tal vegada vosaltres descobrireu més endavant: que el nostre Déu és el mateix que el vostre.
Però vosaltres us penseu que teniu poder per damunt d’Ell, i alhora en voleu tenir sobre totes les terres! Però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja.
Aquesta terra és ben preuada pel seu Creador, i maltractar-la seria una greu ofensa.
Els homes de pell blanca també sucumbiran, i potser abans que la resta de les tribus. Si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres propis excrements.
Però veureu la llum quan arribi la darrere hora, i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us permeté el seu domini i la dominació de l’home de pell roja, amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri per nosaltres, perquè no podem comprendre què passarà quan els búfals s’hagin acabat, quan els cavalls hagin perdut la llibertat, quan no quedi cap raconada de bosc sense tuf d’home, i quan, per damunt dels verds turons, topi per totes bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.
On és el bosc espès? Desaparegué.
On és l’àliga? Desaparegué.
Així s’acaba la vida, i comencem a sobreviure.

Inici de càntic al temple. Salvador Espriu



INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE.
Salvador Espriu
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

L'àngel Gabriel parla de Maria. D. Jou



L’arcàngel Gabriel parla de Maria.
(David Jou.  L’èxtasi i el càlcul. Pg. 438)

Quina fatiga aprendre els llenguatge dels humans,
Déu vos salve, Maria”,
quina fatiga!
Com si la llum volgués alentir-se
i, en lloc de ser simultània, s’hagués d’aturar,
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!
Quants segles d’esforç
per aprendre a frenar el pensament al seu ritme,
a velar l’esplendor
fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins
que els poguessin semblar comprensibles,
Déu vos salve, Maria”.

Pitjor:
a mesura que anava atansant-m’hi,
quant dolor m’anava envaint per sorpresa:
aquells mots limitats,
aquella claror velada,
aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven,
tant esquerp i al·lucinant!
Plena sou de gràcia!”:
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n,
com si es veiés de cop i volta
amb les mans plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament,
per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb l’aigua
fins i tot el seu record de roentor.
Quina fatiga,
ser portador de tant d’esglai
amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!

Deu vos salve, Maria”.
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin
una inexhaurible reserva de frescor;
hi vaig començar a abocar tot el meu foc
i no s’esglaiaven;
semblaven alhora atònits i còmplices,
torbats i juganers,
sorpresos i impacients;
acceptaven la meva realitat misteriosa
en lloc de refusar-la
com a simple al·lucinació fantasmagòrica.
Oh, sí: “plena de gràcia!
I el món inhàbil dels humans,
per un instant,
em semblà ple de meravella.

Déu parla dels àngels. David Jou.



Déu parla dels àngels
(David Jou.  l’èxtasi i el càlcul. Pg. 437)
https://www.youtube.com/watch?v=Z6Q1AUa6xjo


No tot es pot deixar en mans dels àngels:
ells voldrien intervenir a cada instant,
corregir contínuament,
interposar-se entre el pit i la bala,
evitar l’accident,
imposar la veritat…:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen:
es revolten en veure la maldat,
es migren als capsals dels llits dels hospitals,
clamen en el camp de batalla,
s’encenen per cada nen que mor,
s’indignen amb els núvols que no ragen sobre els camps assedegats…

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,
no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,
no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu,
m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable
sense veure com seria irresistible aquest excés
de fulgurant realitat per a uns ulls que no han passat
per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los;
de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:
m’ho demanen els seus aürts anhelants,
el seu panteix impacient,
els seus precs desesperats i freturosos,
m’ho demanen els humans en els renecs i en les pregàries,

però m’esglaia el seu món d’autòmats infal·libles,
de joguines reverents,
de mecanismes impecables,
d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home
(més del que ells creuen en mi)
per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

Cant Espiritual. David Jou



CANT ESPIRITUAL
de David Jou.
Tret del seu llibre: “L’èxtasi i el càlcul”.
Obra poètica 1.
Pag. 441s)
 

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.

Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament;
si algú em fereix, la seva crueltat
no crida a defensar-me, no moc a pietat,
i els drets escrits són lletra morta i indiferent.
Però si em mires, la meva sang s’aixeca,
i clama al cel i es torna audaç i acusadora,
i pesa sobre el crim i persegueix, i corseca
el criminal i el còmplice, el neutral a qui no reca
la fam o la tortura o la injustícia envilidora.

Quan no em mires sóc cada vegada menys:
devastadorament mortal, naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura.
Però si Tu em mires, aquest cos meu s’exalta,
desborda de sentit, exulta, es transfigura,
encara més real en la realitat més alta
del Teu mirar secret, sense que faci falta,
per a ser tant, negar l’ordre de la natura.

T’oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
al treball de cada dia, es dispersa, atrafegada:
la pressa l’arrossega o l’excita algun projecte,
el fracàs la deprimeix o la rendeix l’afecte,
i no sent anhel de Tu ni de Tu se sent mancada.
Però quan Tu em mires, tot queda en qüestió:
s’esberla el meu recer, el meu món tancat esclata
i s’obre, permeable, a una intempèrie de dolor:
de cop esdevinc molts, m’assedega l’horitzó,
i la meva confortable rutina es malbarata.

I em mires, de vegades, i no ho sé: m’estàs mirant
des d’uns altres ulls que els Teus i Tu, immens vertigen,
t’ocultes en un rostre proper i interpel·lant,
en l’infinit de l’Altre, imperatiu i suplicant,
com per posar-me a prova i amagar-me el Teu origen.
I de vegades penso que m’estàs mirant encara
i encara visc l’eufòria de sentir-me ric de Tu,
quan tot d’una descobreixo que no hi ets, i em desempara
sobtadament aquella benignitat tan clara
i la teva absència em deixa angoixat i malsegur.

Quan em mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
existeixo més rotundament,
limito amb Tu i no m’acabo enlloc,
trepitjo terra ferma i em multiplico amb foc,
perquè en ser Teu del tot sóc Jo tan plenament.
¿Sóc, però, si Tu no em mires, si em retires Ta mirada,
si distretament t’oblides o no vols saber de mi?
Què em queda de real, realitat no contemplada?
Seré per sempre més si em mires sols una vegada?
Tingue’m, Déu, en Ta mirada en la meva hora de morir.

Excelsior. Joan Maragall



EXCELSIOR. Joan Maragall.

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire;
no miris les platges roïns;
dóna el front en el gran aire:
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn d’aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble;
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…