El líder Seattle al president dels EE.UU. 1885

Missatge del líder indi Seattle.

Aquest text es basa en el parlament que l’any 1885 el cabdill Seattle de la tribu Suquamish va dirigir al president dels EE.UU. com a resposta al seu oferiment de comprar les terres on els Indis vivien.

El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres.

El gran cabdill ens ha enviat també paraules d’amistat i de bona voluntat.

Molt apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat.

Volem considerar el seu oferiment, doncs prou sabem que si no ho féssim poden venir els homes de pell blanca a prendre’ns les terres amb les armes de foc.

Que el gran cabdill de Washington confiï en les paraules del líder Seattle amb la mateixa certitud amb què espera el retorn de les estacions. Són com els estels, d’immutables, les meves paraules.

Com podeu comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?
Se’ns fa estranya aquesta idea.
No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua… Com podrien ser comprats!

Hauríeu de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d’aquesta terra. La fulla lluenta, la platja sorrenca, la boira dins la foscor del bosc, la clariana en mig de l’arbreda, i l’insecte brunzinaire, són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l’home de pell roja.

Els morts de l’home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge entremig dels estels. Però els nostres morts mai no se n’allunyen de la terra, que és la Mare. Som un bocí d’aquesta terra. Estem fets amb una part d’ella. La flor perfumada, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa,… tots són germans nostres.
Les roques dels cims, la rosada sobre l’herba fresca, l’escalfor corporal del poltre,… tot pertany a la nostra família.

Per això, quan el gran cabdill de Washington fa venir a dir-nos que ens vol comprar les terres, és massa els que ens demana.

El gran cabdill vol donar-nos un lloc perquè hi visquem tots plegats: ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades.
L’aigua espurnejant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats.

Si us venguéssim aquestes terres caldria que recordéssiu que són sagrades, i que ho ensenyéssiu també als vostres fills, i els expliquéssiu que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren les gestes i els fets de la vida del meu poble. La remor de l’aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són germans nostres perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills.

Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres, i també vostres. Hauríeu de tractar els rius amb bon cor.

Bé prou sabem que l’home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera de ser. A ell tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la terra com a germana, ans més aviat com a enemiga. Quan ja l’ha feta seva, la menysprea i segueix caminant. Deixa darrere seu les sepultures dels pares, i no sembla que se’n dolgui.

No li dol deixar que la terra es quedi sense els seus fills. Tracta la mare-terra i el germà-cel com si fossin coses que es compren i es venen; com si fossin bestiar o collarets… La seva fam, insaciable, devorarà la terra, i darrere seu deixarà només que un desert.
No ho puc comprendre.

Nosaltres som d’una manera ben diferent.
Les vostres ciutats fan mal d’ulls a l’home de pell roja.
Potser sigui així perquè l’home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre les coses.

No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca; cap lloc on es pugui escoltar la primavera, el desplegament de les fulles o el refrec d’ales d’un insecte.
Potser m’ho sembla així perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses.

El soroll de la ciutat és un insult per a l’oïda.
I jo em pregunto: quina mena de vida té l’home quan no és capaç d’escoltar el solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la bassa?
Sóc home de pell roja i no ho puc entendre.

Als indis, ens delecta la lleugera remor del vent fregant la cara del llac, i la seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l’avetosa.
L’home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l’aire, car totes les coses respiren el seu alè: l’animal, l’arbre, l’home…

Però sembla que l’home de pell blanca no senti l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor.

Tanmateix, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l’aire, perquè l’aire és l’esperit que infon la vida i tot ho amanyaga.

Si us venguéssim les terres hauríeu de deixar-les en pau i que restessin sagrades, perquè fossin el lloc on, fins i tot l’home de pell blanca, hi pogués assaborir el vent, endolcit per les flors de la prada.

Volem considerar el vostre oferiment de comprar-nos les terres.
Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició: que l’home de pell blanca miri els animals d’aquesta terra com a germans.
Sóc salvatge, però em sembla que ha de ser així.

Tinc vistos búfals a milers podrint-se, abandonats, a les praderies. L’home de pell blanca els disparava des del cavall de foc sense ni aturar-lo.

Jo sóc salvatge, i no entenc per què el cavall de foc val més que el búfal, doncs nosaltres els matem a canvi, només, de la nostra pròpia vida.

Què pot ser de l’home sense els animals? Si tots els animals desapareguessin, l’home hauria de morir en gran solitud d’esperit perquè tot allò que passa als animals ben aviat esdevé també a l’home. Totes les coses estan lligades entre si.

Si us venguéssim les nostres terres, caldria que ensenyéssiu als vostres fills que el sòl que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres; que tot estrall causat a la terra el pateixen els seus fills. L’home que escup a terra, a si mateix s’està escopint.

D’una cosa n’estem ben segurs: la terra no pertany a l’home; és l’home qui pertany a la terra.

L’home no ha teixit la xarxa de la vida, i ell només n’és un fil entre tants d’altres.
Està preparant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa.

El patiment de la terra esdevé per força patiment dels seus fills. N’estem ben segurs. Totes les coses estan lligades com la sang d’una mateixa família.

Fins i tot l’home de pell blanca que té amistat amb Déu, i li parla de tu a tu, no pot pas defugir aquest destí comú amb nosaltres.
Potser és veritat que som germans; ja ho veurem.

Sabem quelcom que tal vegada vosaltres descobrireu més endavant: que el nostre Déu és el mateix que el vostre.
Però vosaltres us penseu que teniu poder per damunt d’Ell, i alhora en voleu tenir sobre totes les terres! Però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja.
Aquesta terra és ben preuada pel seu Creador, i maltractar-la seria una greu ofensa.

Els homes de pell blanca també sucumbiran, i potser abans que la resta de les tribus. Si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres propis excrements.

Però veureu la llum quan arribi la darrere hora, i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us permeté el seu domini i la dominació de l’home de pell roja, amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri per nosaltres, perquè no podem comprendre què passarà quan els búfals s’hagin acabat, quan els cavalls hagin perdut la llibertat, quan no quedi cap raconada de bosc sense tuf d’home, i quan, per damunt dels verds turons, topi per totes bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.

On és el bosc espès? Desaparegué.

On és l’àliga? Desaparegué.

Així s’acaba la vida, i comencem a sobreviure.