Cala Gentil (poesia).

Miquel Costa i Llobera

(1854 – 1922)

Sobre una cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
          remor suau...
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un, aquí, troba la llum més clara,
les colors vàries, de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i, sol o lluna mostrant la cara,
          tot hi somriu...
Oh, de mos somnis, inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
          ni el fred hivern...
Oh Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades en negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense harmonia
          que en pau es dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després, la tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
          repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i, vora l’aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d’aquestes platges,
          tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir...

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
          serenitat...
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!