CANT ESPIRITUAL
de
David Jou.
Tret
del seu llibre: “L’èxtasi i el càlcul”.
Obra
poètica 1.
Pag.
441s)
Quan
em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que
no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues,
doncs, clement:
mira’m,
crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una
plenitud en el Teu amor salvada.
Si
em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc
objecte sense dret ni fonament;
si
algú em fereix, la seva crueltat
no
crida a defensar-me, no moc a pietat,
i
els drets escrits són lletra morta i indiferent.
Però
si em mires, la meva sang s’aixeca,
i
clama al cel i es torna audaç i acusadora,
i
pesa sobre el crim i persegueix, i corseca
el
criminal i el còmplice, el neutral a qui no reca
la
fam o la tortura o la injustícia envilidora.
Quan
no em mires sóc cada vegada menys:
devastadorament
mortal, naturalesa pura,
química
només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar
els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
no
són sinó un defecte en una fràgil estructura.
Però
si Tu em mires, aquest cos meu s’exalta,
desborda
de sentit, exulta, es transfigura,
encara
més real en la realitat més alta
del
Teu mirar secret, sense que faci falta,
per
a ser tant, negar l’ordre de la natura.
T’oblido,
de vegades, i la meva ment, subjecta
al
treball de cada dia, es dispersa, atrafegada:
la
pressa l’arrossega o l’excita algun projecte,
el
fracàs la deprimeix o la rendeix l’afecte,
i
no sent anhel de Tu ni de Tu se sent mancada.
Però
quan Tu em mires, tot queda en qüestió:
s’esberla
el meu recer, el meu món tancat esclata
i
s’obre, permeable, a una intempèrie de dolor:
de
cop esdevinc molts, m’assedega l’horitzó,
i
la meva confortable rutina es malbarata.
I
em mires, de vegades, i no ho sé: m’estàs mirant
des
d’uns altres ulls que els Teus i Tu, immens vertigen,
t’ocultes
en un rostre proper i interpel·lant,
en
l’infinit de l’Altre, imperatiu i suplicant,
com
per posar-me a prova i amagar-me el Teu origen.
I
de vegades penso que m’estàs mirant encara
i
encara visc l’eufòria de sentir-me ric de Tu,
quan
tot d’una descobreixo que no hi ets, i em desempara
sobtadament
aquella benignitat tan clara
i
la teva absència em deixa angoixat i malsegur.
Quan
em mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
existeixo
més rotundament,
limito
amb Tu i no m’acabo enlloc,
trepitjo
terra ferma i em multiplico amb foc,
perquè
en ser Teu del tot sóc Jo tan plenament.
¿Sóc,
però, si Tu no em mires, si em retires Ta mirada,
si
distretament t’oblides o no vols saber de mi?
Què
em queda de real, realitat no contemplada?
Seré
per sempre més si em mires sols una vegada?
Tingue’m,
Déu, en Ta mirada en la meva hora de morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada