Déu parla dels àngels. David Jou.

Déu parla dels àngels

(David Jou.  l’èxtasi i el càlcul. Pg. 437)

https://www.youtube.com/watch?v=Z6Q1AUa6xjo

No tot es pot deixar en mans dels àngels:

ells voldrien intervenir a cada instant,

corregir contínuament,

interposar-se entre el pit i la bala,

evitar l’accident,

imposar la veritat…:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen:

es revolten en veure la maldat,

es migren als capsals dels llits dels hospitals,

clamen en el camp de batalla,

s’encenen per cada nen que mor,

s’indignen amb els núvols que no ragen sobre els camps assedegats…

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,

no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,

no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu,

m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable

sense veure com seria irresistible aquest excés

de fulgurant realitat per a uns ulls que no han passat

per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los;

de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:

m’ho demanen els seus aürts anhelants,

el seu panteix impacient,

els seus precs desesperats i freturosos,

m’ho demanen els humans en els renecs i en les pregàries,

però m’esglaia el seu món d’autòmats infal·libles,

de joguines reverents,

de mecanismes impecables,

d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home

(més del que ells creuen en mi)

per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.