Cant espiritual.
No crec en tu, Senyor,
però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto,
o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú.
I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit?
¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida,
on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor,
però si ets, no puc donar-te el millor de mi
si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura!
Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor,
però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada;
fes-me veure ben bé la teva cara!
No em vulguis mal pel meu amor mesquí.
Fes que sens fi,
i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Josep Palau i Fabre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada