Goigs a la Mare de Déu de Núria.

 

GOIGS a la Verge de Núria.

Joan Maragall (1860-1911).

 

Verge de la vall de Núria,

voltada de soledats,

que immòbil en la foscúria

i en vostres vestits daurats

oïu l’eterna cantúria

del vent i les tempestats.

Verge de la vall de Núria,

a Vós venen les ciutats.

 

Vers Vós avancen incertes

per les altes quietuds

i els camins desconeguts

de les grans serres desertes.

 

Troben rius que naixent van

en els regnes dels pastors,

i ramats esquellejant

lentament pasturadors.

 

Van pel cims celestials

sobre les muntanyes nues...

Les congestes brillen crues

amb blancures immortals.

 

Van per augustes carenes

on del buit amb els afanys

troben, abocant-s’hi a penes,

al fons de les valls serenes

les mirades blavoses dels estanys.

 

I del vent sota la fúria,

menyspreador dels sentits,

amb els sentits desmaiats,

se’n baixen a la foscúria

de la vostra vall de Núria

voltada de soledats.

 

Aquí ens teniu, Verge tosca,

vagament cercant redós

en el clos misteriós

de vostra capella fosca.

 

Cau la nit per tot arreu...

Nostre cant torna’s psalteri

pressentint el sant misteri

tremolós de vostra veu.

 

Per què ens mireu, Verga santa,

amb aquests ulls tan oberts?

Doneu-nos l’esgarrifança

dels vells miracles complerts!

 

Castigueu nostre sentit

amb tant d’oblidades febres!

Deu ànima a les tenebres!

Deu-nos la fe de la Nit!...

 

Que demà, quan surti el sol,

tornarem a prendre el vol

per les serres encantades,

i els camins de les cascades

seguirem de sol a sol.

 

Les cascades que s’estan

allà lluny canta que canta

tot trenant i destrenant

llur blancura ressonanta

sobre el negre mur gegant.

 

Copsats per negres alçàries,

eixordats de la remor,

anirem avall com l’aigua

per les goles solitàries

plenes d’abims i frescor.

 

Quan a l’última portella

tot el cel s’eixamplarà,

amb alegria novella

veurem la plana més bella

i la verdor que s’hi fa.

 

A l'hivern, quan neva i plou,

i la ciutat es remou

brillant d'insomnis i fúria,

nostres ulls enlluernats

veuran, allà en la foscúria,

la immòbil Verge de Núria

voltada de soledats.

Mare de Déu Ganxona

Nota. Les persones de Sant Feliu de Guíxols són anomenades, popularment, GANXONES.

Lletra: Mn. Pere Matamala.
Música: Chano Montes.
Interpret de l'àudio: Chano Montes.
Arranjament: Parròquia de Vilartagues.

A  LA  MARE  DE  DÉU  GANXONA

Mare de Déu, mare de Déu Ganxona.

Dóna'ns salut per dins, somrís d'infant,

confiança en el Senyor, pau de la bona,

la coratjosa fe del navegant,

Mare de Déu, Mare de Déu Ganxona.

Veniu, veniu gavines de la mar

i coroneu la verge per patrona.

Que el seu amor encengui el nostre esguard,

Mare de Déu, Mare de Déu Ganxona.

Ets la barqueta humil, vent de garbí,

silenci pur, gronxat només per l'ona.

L'àngel del cel guià el teu destí,

Mare de Déu, Mare de Déu Ganxona.

Veiem en tu la mà més indulgent,

del caminant l'estel, claror d'aurora.

I persigneu-me el front quan el Moment,

Mare de Déu, Mare de Déu Ganxona.

Càntic a les criatures, de st. Francesc

 CÀNTIC A LES CRIATURES o HIMNE AL GERMÀ SOL,
de Sant Francesc d'Assís.

Lloat siguis per tota criatura, Senyor,
i en especial lloat pel germà Sol,
que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor,
i porta pel cel notícia del seu autor.

I per la germana Lluna, de blanca llum menor,
i les estrelles clares, que el teu poder va crear,
tan netes, tan boniques, tan vives com són,
i brillen al cel: lloat, el Senyor!

I pel germà vent, i per l´aire i el núvol,
i el serè i per tot temps, pels quals
a les criatures dónes sosteniment: lloat, el Senyor!

I per la germana aigua, preciosa en el seu candor,
que és útil, casta, humil: lloat, el Senyor!

Pel germà foc, que il·lumina en anar-se'n el Sol,
i és fort, bonic, alegre: lloat el Senyor!

I per la germana terra, que és tota benedicció,
la germana mare terra, que dóna en tota ocasió
les herbes i els fruits i flors de color,
i ens sustenta i regeix: lloat, el Senyor!

I pels que perdonen i aguanten pel teu amor
els mals corporals i l'atribolament:
feliços els qui pateixen en pau amb el dolor,
perquè els arriba el temps de la consolació!

I per la germana mort: lloat, el Senyor!
Cap vivent escapa de la seva persecució;
ai si en pecat greu sorprèn al pecador!
Benaurats els qui compleixen la voluntat de Déu!

No provaran la mort de la condemnació!
Serviu-li amb tendresa i humil cor.
Agraïu els seus dons, canteu la seva creació.
Les criatures totes, lloeu el Senyor.

Amén.

Cant Espiritual, de Josep Palau i Fabre.

Cant espiritual.

No crec en tu, Senyor,

però tinc tanta necessitat de creure en tu,

que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,

que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto,

o em sembla que em desperto,

i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.

I parlo contra tu que no ets ningú.

I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit?

¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida,

on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor,

però si ets, no puc donar-te el millor de mi

si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.

Quina forma d’amor més estranya i més dura!

Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor,

però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada;

fes-me veure ben bé la teva cara!

No em vulguis mal pel meu amor mesquí.

Fes que sens fi,

i sense paraules,

tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre.

Pròleg de l'Evangeli de Joan. (Adaptació)

PRÒLEG DE JOAN. Adaptació

Al Món

tot comença amb un PROJECTE:

el PROJECTE de Déu quan decideix

compartir, enllà d’Ell mateix, la seva vida.

Tot allò que existeix forma part d’aquest PROJECTE,

i, al marge d’ell, no existeix res de res.

El PROJECTE inclou la vida.

La vida

creix i es perfecciona des de si mateixa,

i avança fins a l’home.

L’home,

per la seva intel·ligència,

pot adonar-se del PROJECTE que el fa existir.

Així el PROJECTE esdevé la seva llum;

una llum que l’allibera de tota foscor

perquè li mostra d’on ve i a què està cridat.

En l’Home

el PROJECTE de Déu esdevé “compartit”:

Déu envià un home que es deia “Joan”:

és a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.

“Joan” no era pas la llum plena;

només era per donar-ne testimoni.

Testimoniava la llum,

la qual ja estava en el PROJECTE inicial

encara que la creació no fos capaç de reconèixer-la;

però els humans sí que la podem reconèixer,

i a tots aquells que l’acullen

els és concedit de poder ser fills de Déu.

“Fills de Déu” ho són no pas

pel propi creixement de la Vida,

ni per cap herència humana,

ni com a fruit d’una conquesta; no.

Ho són per un do de Déu.

I el PROJECTE s’ha fet carn,

i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.

En l’Home-Jesús

hem pogut veure què significa

ser “fills de Déu”: fills en el Fill.

En Ell ja podem contemplar

com en serà d’excel·lent

la plenitud del PROJECTE.

Com testimoniava el mateix Joan,

allò que hem vist ara al final,

i que ja existia des del principi,

ens permet entendre tot allò passat,

com Moisès, i la Llei que va donar:

tot estava orientat cap aquesta plenitud

que ens arriba per Jesucrist.

Déu, no l’ha vist mai ningú;

però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”,

en l’Home-Jesus.

I de la seva plenitud

tots nosaltres en rebem gratuïtament

vida i més vida,

fins a la plenitud total.

El Rabadà. Poema de Nadal de J.M. de Sagarra.

Fragment del POEMA DE NADAL
de Josep Mª de Sagarra.

…
I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó de mandrejar.

El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada:
i si era l’hora d’escorxar
sortia el ganivet del rabadà.

La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
com s’ho podia creure?
Però la veritat era tan clara
que hauria capgirat al més mesell
i ells la duien pintada a la cara
i els escaldava la pell!

L’home que ha vist un àngel de debò
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un tot
que s’ha de creure allò que diu, per força!

Ai, però el rabadà d’aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada al pit!

−A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
−Vull esmorzar.
−El messies elegit
ha nascut aquesta nit.
−Qui t’ho ha dit?
−Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
−No serà tant!.

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.

S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos,
i somriures que anuncien
la covardia de tots.

Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, anguila mansa,
s’ajup tremolant de por,
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.

Escolteu com s’hi barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort.

−Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
−No serà tant!…

Discurs final de EL GRAN DICTADOR

Del film  “EL GRAN DICTADOR”. 

Discurs final del ministre de Propaganda
(seguit del “Discurs” del Barber, confós amb el “Dictador”).

Corona veniat electis: “la victòria és per qui la mereix”.
Avui, paraules com democràcia, llibertat i igualtat han fet perdre el seny a la gent del poble. Però cap nació pot anar endavant amb idees com aquestes, i per això, les hem fet desaparèixer. D’ara endavant tothom haurà de servir l’Estat amb absoluta obediència, i ai d’aquell que es negui a fer-ho!

Els no aris, són éssers inferiors i perjudicials a l’Estat. Per tant, queden privats dels drets de ciutadania. És un deure de tot bon ari odiar-los i menysprear-los.

Des d’avui, aquest país (Osterlich) queda annexionat a l’imperi Tomeni, i la seva gent queda obligada a obeir les lleis promulgades pel nostre gran cabdill: el Dictador de Tomènia, el conqueridor d’Osterlich, el futur emperador del món.

Discurs-resposta del Barber (confós amb el “dictador”):

Em sap greu: però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici.
No vull governar ni conquerir ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: blancs o negres; estrangers o nacionals. Hem d’ajudar-nos uns als altres. Els éssers humans som així: ens agrada  fer feliços els altres i no pas fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. Al món tots hi cabem. La Terra és rica i capaç d’alimentar tots els vivents.

El camí de la vida pot ser bonic i amb llibertat ; però nosaltres l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat el nostre cor; ha aixecat barreres d’odi i ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa però ens hem empresonat a nosaltres mateixos.

El culte a les màquines ha produït riquesa, però ens ha deixat empobrits. Hem adquirit molts coneixements, però ens hem tornat cínics. Hem cultivat una intel·ligència que ens ha fet tornar calculadors i freds. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines necessitem humanitat; a més d’intel.ligència, necessitem bondat i tendresa. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta i acabarem perdent-ho tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més a prop. La mateixa naturalesa d’aquests invents demana bondat humana; exigeix fraternitat universal. Ara mateix la meva veu arriba a milions d’éssers a tot el món; a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que turmenta els homes i fa empresonar persones innocents.

A tots aquells que puguin sentir-me, els dic: no perdeu l’esperança. La desgràcia que patim és el fruit de la cobdícia agonitzant i de l’amargor d’uns homes que tenen por de l’autèntic progrés humà.

L’odi dels homes passarà; i cauran els dictadors; i el poder que han robat al poble tornarà al poble. Mentre hi hagi homes hi haurà llibertat.

Soldats: no us rendiu a aquests homes que, en el fons, us menyspreen, us esclavitzen, regulen les vostres vides i us diuen què heu de fer, pensar i dir. Us renten el cervell i us engreixen com un ramat per fer-vos servir de diana per les bales. No obeïu aquests individus inhumans, homes-màquina, amb cervell i cor de màquina.

Vosaltres no sou màquines; no sou un ramat. Sou homes! Porteu l’amor de la humanitat en els vostres cors, no pas l’odi. Només els que no estimen, odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats: no lluiteu per a l’esclavitud sinó per a la llibertat!  En el cap. 17 de l’evangeli de St. Lluc llegim: “El regne de Déu està dintre l’home”.  No d’un home ni d’un grup d’homes sinó de tots els homes; en vosaltres.

Vosaltres, el poble, teniu el poder: el poder de crear màquines i el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer lliure i bonica la vida i de convertir-la en una meravellosa aventura.

En nom de la democràcia utilitzem aquest poder, actuant tots units, lluitant per un món nou, digne i noble, que garanteixi, als homes, treball; als joves, un bon futur; i als vells, seguretat. Va ser amb la promesa d’aquestes coses que els salvatges van obtenir el poder. Però ens van enganyar: no han complert les seves promeses ni les compliran mai. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble.

Lluitem ara nosaltres per fer realitat aquelles promeses. Lluitem per la llibertat en el món. Lluitem per enderrocar les fronteres; per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per un món raonable: un món en què la ciència i el progrés ajudin a la felicitat de tots.
Soldats: en nom de la democràcia, unim-nos tots!

Hannah! Pots sentir-me?…
Onsevulla que siguis, aixeca els ulls, Hannah.
El cel s’asserena i comença a sortir el sol.
Anem sortint de la foscor i caminem cap a la llum. Cap un món nou: un món de bondat on els homes estiguin per sobre de l’odi, de l’ambició, de la brutalitat. Aixeca els ulls, Hannah! Al cor de l’home li han estat donades ales i, per fi, comencem a volar. Volem cap a l’arc iris, cap a la llum de l’esperança! Cap el futur, un futur de plenitud per a tu, per a mi i per a tothom.
Aixeca els ulls, Hannah!
Mira enlaire.