Missatge del líder indi Seattle.
Aquest text es basa en el parlament que
l’any 1885 el cabdill Seattle de la tribu Suquamish va dirigir al president dels
EE.UU. com a resposta al seu oferiment de comprar les terres on els Indis
vivien.
El
gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les
terres.
El
gran cabdill ens ha enviat també paraules d’amistat i de bona voluntat.
Molt
apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra
amistat.
Volem
considerar el seu oferiment, doncs prou sabem que si no ho féssim poden venir
els homes de pell blanca a prendre’ns les terres amb les armes de foc.
Que
el gran cabdill de Washington confiï en les paraules del líder Seattle amb la
mateixa certitud amb què espera el retorn de les estacions. Són com els estels,
d’immutables, les meves paraules.
Com
podeu comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?
Se’ns fa estranya aquesta idea.
No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua… Com
podrien ser comprats!
Hauríeu
de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d’aquesta terra. La fulla
lluenta, la platja sorrenca, la boira dins la foscor del bosc, la clariana en
mig de l’arbreda, i l’insecte brunzinaire, són sagrades experiències i memòries
del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l’home de
pell roja.
Els
morts de l’home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge
entremig dels estels. Però els nostres morts mai no se n’allunyen de la terra,
que és la Mare. Som un bocí d’aquesta terra. Estem fets amb una part d’ella. La
flor perfumada, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa,… tots són germans
nostres.
Les roques dels cims, la rosada sobre l’herba fresca, l’escalfor corporal del
poltre,… tot pertany a la nostra família.
Per
això, quan el gran cabdill de Washington fa venir a dir-nos que ens vol comprar
les terres, és massa els que ens demana.
El
gran cabdill vol donar-nos un lloc perquè hi visquem tots plegats: ell ens farà
de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es
presenta gens fàcil, car les terres són sagrades.
L’aigua espurnejant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la
sang dels nostres avantpassats.
Si
us venguéssim aquestes terres caldria que recordéssiu que són sagrades, i que
ho ensenyéssiu també als vostres fills, i els expliquéssiu que els reflexos
misteriosos de les aigües clares dels llacs narren les gestes i els fets de la
vida del meu poble. La remor de l’aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són germans nostres perquè ens alliberen de la set. Els rius
arrosseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills.
Si
us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres
fills que els rius són germans nostres, i també vostres. Hauríeu de tractar els
rius amb bon cor.
Bé
prou sabem que l’home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera de
ser. A ell tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany
que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la
terra com a germana, ans més aviat com a enemiga. Quan ja l’ha feta seva, la
menysprea i segueix caminant. Deixa darrere seu les sepultures dels pares, i no
sembla que se’n dolgui.
No
li dol deixar que la terra es quedi sense els seus fills. Tracta la mare-terra
i el germà-cel com si fossin coses que es compren i es venen; com si fossin
bestiar o collarets… La seva fam, insaciable, devorarà la terra, i darrere seu
deixarà només que un desert.
No ho puc comprendre.
Nosaltres
som d’una manera ben diferent.
Les vostres ciutats fan mal d’ulls a l’home de pell roja.
Potser sigui així perquè l’home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre
les coses.
No
hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca; cap lloc on es
pugui escoltar la primavera, el desplegament de les fulles o el refrec d’ales
d’un insecte.
Potser m’ho sembla així perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses.
El
soroll de la ciutat és un insult per a l’oïda.
I jo em pregunto: quina mena de vida té l’home quan no és capaç d’escoltar el
solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant
de la bassa?
Sóc home de pell roja i no ho puc entendre.
Als
indis, ens delecta la lleugera remor del vent fregant la cara del llac, i la
seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l’avetosa.
L’home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l’aire, car totes
les coses respiren el seu alè: l’animal, l’arbre, l’home…
Però
sembla que l’home de pell blanca no senti l’aire que respira. Com si fos un
home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor.
Tanmateix,
si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem
l’aire, perquè l’aire és l’esperit que infon la vida i tot ho amanyaga.
Si
us venguéssim les terres hauríeu de deixar-les en pau i que restessin sagrades,
perquè fossin el lloc on, fins i tot l’home de pell blanca, hi pogués assaborir
el vent, endolcit per les flors de la prada.
Volem
considerar el vostre oferiment de comprar-nos les terres.
Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició: que l’home de pell
blanca miri els animals d’aquesta terra com a germans.
Sóc salvatge, però em sembla que ha de ser així.
Tinc
vistos búfals a milers podrint-se, abandonats, a les praderies. L’home de pell
blanca els disparava des del cavall de foc sense ni aturar-lo.
Jo
sóc salvatge, i no entenc per què el cavall de foc val més que el búfal, doncs
nosaltres els matem a canvi, només, de la nostra pròpia vida.
Què
pot ser de l’home sense els animals? Si tots els animals desapareguessin,
l’home hauria de morir en gran solitud d’esperit perquè tot allò que passa als
animals ben aviat esdevé també a l’home. Totes les coses estan lligades entre
si.
Si
us venguéssim les nostres terres, caldria que ensenyéssiu als vostres fills que
el sòl que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els dieu
que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills
sàpiguen igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres; que
tot estrall causat a la terra el pateixen els seus fills. L’home que escup a
terra, a si mateix s’està escopint.
D’una
cosa n’estem ben segurs: la terra no pertany a l’home; és l’home qui pertany a
la terra.
L’home
no ha teixit la xarxa de la vida, i ell només n’és un fil entre tants d’altres.
Està preparant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa.
El
patiment de la terra esdevé per força patiment dels seus fills. N’estem ben
segurs. Totes les coses estan lligades com la sang d’una mateixa família.
Fins
i tot l’home de pell blanca que té amistat amb Déu, i li parla de tu a tu, no
pot pas defugir aquest destí comú amb nosaltres.
Potser és veritat que som germans; ja ho veurem.
Sabem
quelcom que tal vegada vosaltres descobrireu més endavant: que el nostre Déu és
el mateix que el vostre.
Però vosaltres us penseu que teniu poder per damunt d’Ell, i alhora en voleu
tenir sobre totes les terres! Però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes
es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja.
Aquesta terra és ben preuada pel seu Creador, i maltractar-la seria una greu
ofensa.
Els
homes de pell blanca també sucumbiran, i potser abans que la resta de les
tribus. Si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres
propis excrements.
Però
veureu la llum quan arribi la darrere hora, i comprendreu que Déu us va conduir
a aquestes terres i us permeté el seu domini i la dominació de l’home de pell
roja, amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri per
nosaltres, perquè no podem comprendre què passarà quan els búfals s’hagin
acabat, quan els cavalls hagin perdut la llibertat, quan no quedi cap raconada
de bosc sense tuf d’home, i quan, per damunt dels verds turons, topi per totes
bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la
vostra veu.
On
és el bosc espès? Desaparegué.
On
és l’àliga? Desaparegué.
Així
s’acaba la vida, i comencem a sobreviure.
